Història

Els primers pobladors

La situació estratègica de la Roca del Vallès, entre la plana –amb el riu Mogent i el Camí Ral-  i la muntanya – serralada Litoral, han fet que sigui un municipi de gran importància en la història i defensa de Catalunya.

La presència humana al municipi data de temps immemorials, i així ho testimonien les nombroses restes arqueològiques que s’han conservat, com els testimonis de la cultura dels sepulcres de fossa –Can Rafael del Forn- del 2500 aC. Correspon als primers agricultors del pla, i es caracteritza per les tombes excavades a terra cobertes per una gran pedra.

Durant el Neolític l’home s’instal·la als turons i a les valls del terme. Les col·lectivitats de caçadors-recol.lectors varen ocupar aquestes terres per la riquesa en aigua (rius Mogent i Congost) i en vida animal i vegetal. La caça i la recol·lecció esdevenen la base  per la subsistència. La domesticació de la recol·lecció va donar lloc a l’agricultura, així com de la caça es passà a la ramaderia, constituint-se així els primers pastors i pagesos del Neolític. Aquestes comunitats sedentàries destinaven unes zones com a necròpolis (cementiri) i llocs de culte, dins el seu territori. Les construccions megalítiques eren els seus temples funeraris, on enterraven els difunts i on els vius s’identificaven com a comunitat. 

Els jaciments arqueològics de l’època prehistòrica al terme de la Roca constitueixen un dels conjunts megalítics més importants de Catalunya. D’aquesta manera es configura la Ruta Prehistòrica, itinerari de més de 6000 anys que recorre la concentració megalítica més important situada més al sud de Catalunya. Es tracta també del conjunt megalític més nombrós i ric en varietat del Principat, a banda de la zona de l’Albera, a l’Alt Empordà. Els elements que integren la Ruta Prehistòrica són: els dòlmens de Can Gol, Can Planes, la Roca Foradada,  la Pedra de les Creus, dolmen de Céllecs o Cabana del Moro i Pedra de l’Escorpí. 

Destaquen les pintures de la Pedra de les Orenetes, descoberta per Josep Estrada i Garriga el 1945 i declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1998. De formes abstractes, pertanyen a  l’art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica, i daten entre el 2200 i el 1800 aC., dins el període del Calcolític (Neolític recent). La Pedra de les Orenetes està formada per un bloc de granit d’uns 8 m de llargada, 3 m d’amplada i 3 m d’alçada. Una de les cavitats de la part basal, zona principal de les pintures, és un abric de mitjana dimensió. Es poden apreciar 32 figures de traços corbats, punts, formes femenines, serpentiformes, cruciformes, barres, digitalitzacions, figures antropomòrfiques, representacions humanes i restes de pigment.

A mitjans del segon mil·lenni abans de Crist, l’aparició d’armes i d’altres estris en bronze, aliatge compost sobretot per coure i estany, anuncien el principi de l’Edat de Bronze. Posteriorment, cap al 700 aC, la trobada de mètodes per elevar la temperatura de fusió dels forns permetrà que el ferro substitueixi el bronze, donant inici a la coneguda Edat de Ferro.

Els Ibers

A la zona de llevant de la Península, es desenvolupa, a partir del segle VI aC, la civilització ibèrica. Els ibers, que vivien en poblats, van desenvolupar una personalitat  pròpia, amb la seva llengua, escriptura i moneda. S’instal·laven als turons de la Serralada Litoral, buscant llocs de difícil accés i construint muralles i torres de vigilància per a la seva defensa. 

Trobem així el poblat iber de Céllecs, un dels jaciments més importants del Vallès. També destaquen el Turó de Castellans, el Turó Gros –o de Can Santpere-, el Turó de l’Arbocera i el de Can Joan Capella.
El ibers van abandonar les construccions megalítiques dels seus avantpassats per passar a incinerar els seus morts, dipositant les cendres en urnes, fora dels poblats. Exploten l’agricultura i la ramaderia com a principals activitats econòmiques, i disposen els seus habitatges un al costat de l’altre, formant carrers. Una o dues línies de muralles, amb les corresponents torres, fan de defensa dels poblats.

Als segles II i I aC, amb l’arribada dels colonitzadors romans, es produeix un canvi radical en la seva forma de viure, ja que abandonen els poblats construïts als turons i passen a instal·lar-se a la plana.

La romanització

L’enfrontament entre Roma i Carthago, al segle III aC, i el desembarcament dels romans a la Península, és l’inici d’un procés d’importants canvis conegut com la romanització. En època romana els habitants abandonen la serralada i s’instal·len a la plana. Neix la vila com a unitat d’hàbitat i de producció dels ibers romanitzats, complex agrícola destinat a l’abasteixement de la família que hi vivia i a la producció d’excedents per a comercialitzar (bàsicament oli, cereals i vi).  

Els romans inicien tasques d’urbanització i d’integració, amb la construcció d’importants nuclis urbans (com Aquae Calidae –Caldes del Montbui- o Semproniana –Granollers) i de vies que comunicaven l’extens Imperi amb Roma. D’aquesta manera van potenciar la situació geogràfica de la comarca, on la Roca esdevé un important centre neuràlgic, per la seva situació estratègica entre Aquae Calidae i Iluro –Mataró. Possiblement per aquest motiu era custodiat per un destacament militar. Diversos autors sostenen que el castell de la Roca es va edificar sobre les restes d’un Praetorium romà. D’aquest període daten la vil·la romano republicana de Can Jardiner (s. II aC), la vil·la romano imperial de Can Tàpies,  la de Can Gener de les Valls, Vilalba i Can Farigola. S’han conservat elements constructius i restes de ceràmica. Destaquen també els vestigis trobats al camí de Can Grau, on el 1994 es van trobar fragments de teules, àmfores i gerres romanes, i on van aparèixer, a més profunditat, els sepulcres de fossa del camí de Can Grau (conjunt funerari del neolític mitjà).

Del món antic al medieval

El llarg període de crisi econòmica i social que va tenir lloc a partir del segle III  va provocar la descomposició de l’Imperi Romà, donant pas a un període de regressió econòmica, amb el despoblament de les planes, la desaparició de l’activitat comercial i l’aïllament polític del territori. Tots aquests factors foren aprofitats pels pobles franc alemanys, visigots i àrabs, que iniciaren un procés de reorganització del poblament i del territori, on les parròquies i els castells passaran a ser les unitats bàsiques per a la construcció de la Catalunya comtal. Sobre les vil·les romanes es construiran les esglésies, com a centre de la comunitat que treballa la terra. 

L’any 711 s’inicia la invasió dels sarraïns a la península ibèrica, aprofitant la inestabilitat interna del regne visigot. Això va comportar que la major part de la Península adoptés les estructures del poble àrab, mentre que a la zona de la Catalunya Nord tingués lloc la creació de la Marca Hispànica, és a dir, la Catalunya prefeudal. D’aquesta manera, l’any 801, Lluís el Pietós conquereix Barcelona, integrant el territori dins la Marca. La repoblació de les terres que s’anaven conquerint va donar lloc a una estructura social i a unes relacions econòmiques entre els diversos grups socials noves,  que configuraran la Catalunya prefeudal. Durant el segle IX les terres del Vallès patiran les incursions musulmanes, per unes fronteres poc definides i molt inestables.

L'edad mitjana i principis de l'edat moderna

L’època medieval s’inicia amb la lluita contra la presència musulmana, que l’any 985 va ocupar Barcelona, cremant boscos, enderrocant castells i torres de defensa del Vallès. 

A la comarca, la majoria de les fortaleses eren d’àmbit comtal, ja que el comte de Barcelona adjudicava terres i castells per premiar els guerrers que havien col·laborat amb ell en l’expulsió dels musulmans.

Els límits geogràfics de la Roca en època medieval són difícils de concretar, però és indiscutible que ha estat un dels termes més grans i poderosos de Catalunya, ja que també comprenia Vilanova, Santa Agnès de Malanyanes, Òrrius, Llerona i Granollers. Llerona deixa de pertànyer a la Roca a finals del segle XIV, quan esdevé carrer de Barcelona. La institució del carreratge comportava que els pobles deixessin de ser vassalls dels senyors feudals, redimint-se d’aquesta manera dels seus abusos i arbitrarietats, i passessin a formar part de la jurisdicció de la Corona. La separació de Granollers va tenir lloc poc després, el 1418, any en el qual els seus habitants compren la llibertat al rei. Vilanova de la Roca es va constituir com a municipi independent durant el trienni 1936-1939, adoptant el nom de Vilanova del Vallès. A causa de la dictadura franquista, va tornar a formar part del municipi de la Roca. La segregació definitiva, però, no tindrà lloc fins l’any 1983. 

Amb el feudalisme, el castell i la parròquia passen a ser claus en l’engranatge social. La història del terme de la Roca estarà estretament vinculada a la del seu castell. 

L’Església de Sant Sadurní va ser consagrada l’any 932 per Teodoric, bisbe de Barcelona, per encàrrec d’Emma, abadessa de Sant Joan de les Abadesses i filla de Guifré el Pilós, a qui alguns atribueixen la repoblació del territori amb gent de la vall de Sant Joan. 
Un pergamí del 996 que es conserva a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona és el primer document que parla de Santa Agnès. Es tracta de la venda feta per Ermenard a favor d’un tal Llobató. Malanyanes apareix esmentat amb anterioritat, en l’esmentada Acta de Consagració de l’Església de Sant Sadurní.

D’època medieval i filla de la Roca, destaca la figura d’Adalaidis, vídua mare de dos fills, heroïna que el 1104 va marxar amb altres cavallers a Orient, en Creuada a Terra Santa.

La Roca, Santa Agnès i Vallderiolf van ser carrers de Barcelona des del 1385. D’aquesta manera, la ciutat oferia un sistema de protecció jurídica, política i militar davant les arbitrarietats i violències feudals, i a canvi rebia la contraprestació econòmica i la participació en la seva defensa. El poble aconsegueix així deslliurar-se dels vincles i dels drets que tenen els poders feudals, deixant de ser vassalls dels senyors. Com s’incorporen a la corona, assoleixen la llibertat i deixen de ser objecte de transmissió entre senyors feudals o eclesiàstics.  

L’origen del nucli actual de població cal cercar-lo en el període medieval tardà. Sota la protecció del castell i al costat de la parròquia, es configura la vila, que durant el segle XV experimenta un fort creixement urbà al voltant de l’església i del mercat. És d’aquesta època quan es documenta el carrer Major i de Dalt amb les seves cases. Segons descriu Mossèn Sales (Miscel·lànica Roquenca, Històries de la Roca, 1978).   ferrers, fusters, boters, espasers, mestres de cases, teixidors i altres oficis es distribuïen pel carrer Major, amb el molí fariner en un extrem i la porxada a l’altre, amb el mercat setmanal del dimecres i les fires anuals per Sant Jaume i Santa Anna. Segons documenta Pasqual Ferrer, a la plaça de la Vila s’hi va construir una porxada, que un cop va desaparèixer el mercat, va servir per fer-hi balls, com els de gitanes. Els hostalers tenien una funció preferent i es distribuïen en tres establiments al mateix carrer. Al voltant d’aquesta estructura s’hi van anar afegint nous carrers, com el de l’Església i Taloners. També es van anar afegint cases seguint la carretera de Vilanova. No serà fins a finals del segle XIX i principis del XX s’urbanitzen les terres planes de l’altra banda de la carretera de Mataró, amb la formació de l’eixample de cases aïllades. Paral·lelament, marcat per l’orografia del municipi, els nuclis de població dispersos continuen desenvolupant-se.

Durant tot el segle XVI el nucli antic es consolida, amb la construcció de la nova església i el desenvolupament d’una intensa activitat artesanal –ferrers, sabaters, fusters ... i comercial, que ha deixat empremta en els noms de les cases, com Cal Carreter i Cal Custolaire.

Castell de la Roca

A la part nord del poble, damunt un petit turó, es pot veure el castell de la Roca. Està situat on s’ubicava l’estació Praetorium –fortificació- de la via romana, que unia Granollers (Sempronia) i Mataró (Iluro). Està documentat que l’any 936 Lluís Ultramarí en va fer donació al Monestir de Sant Cugat del Vallès, que en va ser el propietari fins el 1243. Mons. Josep Rius, en publicar el Cartulari de Sant Cugat, considera que es tracta de Lluís V, successor de Lotari, i la data el 986. Sigui com sigui, en tenim constància documental des de finals del segle X.

Sembla ser que el comte de Barcelona va encomanar-lo a Arnau Mir de Santmartí, descendent de Gombau de Besora. Posteriorment el castell va ser donat, amb altres béns i territoris, a Guillem de Muntanyola o de Vacarisses, primer senyor de Montcada. A la seva mort passà als seus fills Renard Guillem i Bernat de Sarroca, a partir del 1040. 

Per matrimoni de Sansa, senyora de la Roca, amb Pere Bertran de Bell-lloch la senyoria del castell pervingué als seus descendents, els Bell-lloc. Guillem de Montclús, casat amb Guillema de Bell-lloch va ser l’amo i senyor de tot el que depenia del castell entre el 1243 i el 1276.  Aquest any deixa d’estar en possessió dels Bell·lloch per va passar a ser de la família Lleïr de Vilanova fins el 1283 (germans Berenguer i Bertran). El següent propietari, Ramon de Cabrera, el va vendre el 1287 al notari reial Pere Marquès. 

Segons Pasqual Ferrer, els Cabrera van ser els amos durant 56 anys, fins que el 1343 el van vendre a Pere Arnau Marquès, que va ser-ne el posseïdor durant 42 anys. Després de passar d’una mà a una altra durant un temps, el 1385 en Pere Arnau Marquès el va vendre al Rei per 30.000 sous.

La jurisdicció del castell i del terme de la Roca pertanyia al rei, però durant determinats períodes del segle XIV el rei s’alienà al senyor de la Roca, després que hagués estat redimida pels vassalls diverses vegades.  

El 1405 va ser adquirit per Ramon de Torrelles i fou centre de la baronia de la Roca a partir del 1468. Aquest any el títol de baró de la Roca va ser concedit a Martí Joan de Torrelles i de Sentmenat. 

Amb l’arribada dels Torrelles, sembla ser que el cens de la població va créixer molt, fins als 880 habitants, ja que el comte va obtenir el permís reial per celebrar mercat els dimecres i dues fires anuals, la de Sant Jaume i la de Santa Magdalena. Per aquest motiu s’instal·laren a la Roca persones d’oficis diversos i tres hostals, amb quadres per les cavalleries. És llavors quan s’acorda enderrocar l’antiga església romànica per construir-hi l’actual, que va ser inaugurada el 28 de novembre del 1558, celebrant la missa Mn. Gaspar Desfonts.

El 1418 Granollers va pagar 10.000 florins al rei Alfons IV de Catalunya i V d’Aragó per obtenir la desmembració del comtat de la Roca i declarar-se independent. A partir de llavors, i amb la decadència dels Torrelles, Granollers prosperava mentre que la Roca va passar a ser un poble petit on els habitants passaven penes per subsistir-hi.
 
Durant la guerra contra Joan II (1462-1472), el castell va ser assetjat i expugnat per les forces de la Generalitat. 

A principis de gener de 1463, el comte de la Roca va rebre un comunicat de la Generalitat que recomanava que els habitants es tanquessin al castell, perquè les forces de Joana Enríquez i del compte de Foix, capitanejades per Pere de Bell·lloch i Bernat de Guimerà, havien pres el castell de Montcada i venien direcció a la Roca. Malgrat la resistència, el 19 d’abril, el castell es va haver de lliurar a les forces enemigues, per les mancances de munició, menjar i aigua. L’exèrcit del Rei es va apoderar del castell i van fer presoner a Martí Benet de Torrelles, senyor de la Roca. 

El 1465 fou reconstruït pels Torrelles, amb l’ajuda del poble i de la Generalitat, fins que van anar a la ruïna i van marxar de la Roca, el 1480, donant lloc a un període de furts i de destruccions. A partir del 1664, va passar a ser propietat de la Comunitat de Preveres de Santa Maria del Mar. A principis del segle XVIII passà dels Torrelles als Sentmenat. Pere de Torrelles-Sentmenat, cavaller de Sant Joan i governador de Catalunya, fou l’últim de la família que va posseir el castell.
La desamortització del ministre liberal Mendizábal va ordenar desapropiar tots els béns eclesiàstics el 1836. 
L’any 1880, en Joaquim Alomar i Font va adquirir el castell, el Mas Soler, terres i boscos. Aquest mas apareix documentat al segle X, com el Castell de la Roca. Així com Pere Català i Roca creu que el Castell de Maurins o castell “morino” es correspon amb Mas Soler, per Francesc Carreras Candi és simplement el sobrenom del Castell de la Roca. A partir de 1880, ambdues propietats passen a ser de Joaquim Alomar, fins que el novembre de 1949 es desmembra la finca del castell, quan Antonio Rivière compra el castell l’any 1952 per restaurar-lo i convertir-lo en la seva residència senyorial privada.

Castell de Bell·lloch

Un altre castell del terme, el de Bell·lloch, també data del segle X. L’actual capella de Sant Pau era llavors l’antiga torre de l’homenatge, de planta circular, de 7 metres de diàmetre i 6 d’alçada. L’any 1073, data en la qual apareix documentat, el seu senyor era Geribert Guitard, que el va donar al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona el 1117, sent recuperat de nou per la família Bell-lloc el 1314. Amb la guerra dels remences (1460), fou destruït fins que el 1704 el comte reedifica la torre de l’homenatge i la converteix en la Capella de Sant Pau. La construcció tornà a patir les devastadores conseqüències de la Guerra del Francès. El 1941 la capella va ser restaurada de nou, i fins el 1944 continuà en mans de la família durant 20 anys més.

Castell de Vilalba

El Castell o Quadra de Vilalba  també es va fortificar i feudalitzar durant el segle X, encara que el seu origen es remunta temps enrere, ja que s’han localitzat restes de l’Edat de Bronze, ibèriques i romanes. Des del segle X, quan apareix documentat per primera vegada,  fins a finals del XV, que passà al monestir de Montserrat, fou la seu dels senyors de Vilalba.  Amb la desamortització del 1836 va ser adquirit per un particular que la va convertir en el casal actual, que conserva a l’interior les restes de la torre amb espitlleres.

Torre de Sant Miguel

A la Torre de Sant Miquel, ubicada a la carretera de Mataró a Granollers, trobem les restes dels murs d’una torre defensiva o de control, on es creu que a prop hi passava la via del coll de Parpers. A l’interior del recinte hi ha una cambra soterrada amb murs de factura medieval. Aquesta estructura apareix documentada a Lo castell de la Roca del Vallès, de en la monografia de Francesch Carreras i Candi, del 1895.

Els grans dominis eclesiàstics es configuren a  partir del segle X, data de moltes dotacions i  consagracions.

Església de Sant Sadurní

L’Església de Sant Sadurní aplega al seu entorn el nucli antic de la Roca. Va ser consagrada l’any 932 per Teodoric, bisbe de Barcelona, a petició d’Emma, abadessa de Sant Joan de les Abadesses. Reformada i ampliada entre el 1557 i el 1558 pel mestre d’obres Bartomeu Roig, destaca el valuós retaule tardorenaixentista de l’altar major, dedicat a Sant Sadurní, obra de l'escultor Antoni Comes, en els anys 1615-1616, i del pintor Antoni Rovira, en els anys 1626-1630. Alguna de les mènsules, del 1558, són de gran valor històric. 

L’Església de Sant Sadurní és un edifici d’una sola nau, amb un absis poligonal i dues capelles laterals per banda (dues originals i dues afegides el segle XVII). La façana és d’època gòtica tardana (segle XVI) i  els contraforts  acabats en gàrgoles, flanquegen la nau i l’absis per la part externa. Entre el tresor artístic conservat, destaca el retaule del Sant Crist, amb un fons de Calvari pintat sobre taula (segle XVIII) i una pica d’aigua beneita renaixentista del 1568.El retaule porta la data 1630 sobre la imatge de Sant Sadurní que correspon a l'any en el qual es va acabar el daurat i pintat. El 23 de juliol de 1936 totes les imatges del retaule van ser destrossades i cremades, tan sols van quedar els alts relleus i el sòcol de pedra. L'estiu de 1938 la part de fusta del retaule (excepte les portes de St. Pere i St. Pau del sòcol) va ser requisada i traslladada al Museu de Granollers.

Les peces van ser tornades l’any 1939, però l’any 1992 Belén Cobo va identificar dos alts relleus que havien quedat en el Museu com d’origen desconegut. Des de l’any 2010 aquests alts relleus tornen a ser exposats en el seu lloc original. La instal·lació actual de les restes del retaule és de l’any 1967. El 2011 s’ha realitzat una restauració del retaule.

El segle XVII: Temps difícils a La Roca. La Guerra dels Segadors 1640-1659 i les conseqüències de la pesta.

El segle XVII neix amb una forta recessió a tot el territori català. La revolta catalana de 1640, va ser, per una banda, una revolta pagesa contra els senyors i les autoritats com a protesta per la situació de pobresa en la qual es trobaven. I per l’altra, una revolta de les classes benestants catalanes contra els intents del Comte-duc d’Olivares d’uniformar la monarquia segons les lleis i les constitucions castellanes. 

L’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser la presència de tropes en el territori català amb els allotjaments i els abusos que aquests comportaven per a la població. El 1635 la França de Lluís XIII va declarar la guerra a la monarquia de Felip IV. D’aquesta manera, Catalunya es convertia en un dels escenaris de la Guerra dels Trenta Anys i el trànsit de tropes, els allotjaments, les lleves i l’esforç militar dels catalans van fer-se manifestos. El problema dels allotjaments va agreujar-se durant la primavera i l’estiu de 1640 amb el retorn de les tropes de les campanyes del Rosselló mentre la penúria de la fam com a conseqüència de la guerra començava a fer-se present. Els abusos i robatoris que van cometre les tropes eren constants i apareixen documentades als llibres sagramentals de la Parròquia de Sant Sadurní. 

Al component polític contrari a una Monarquia Hispànica que obligava els catalans a fer-se càrrec de les despeses de la guerra se sumava a la protesta dels grups més pobres de la societat contra els senyors que els ofegaven amb impostos senyorials.

En aquest context, té lloc la negociació de l’auxili francès, amb els èxits de l’aliança franco-catalana (1641-1643) i el control del Rosselló. El primer objectiu de l’aliança catalana amb la monarquia francesa era la concertació d’una ajuda militar. Per a França, Catalunya era una peça clau en l’enfrontament amb la monarquia hispànica. D’aquesta manera s’obria un nou escenari de conflicte situat a la pròpia Península. El recolzament a Catalunya era pels francesos una forma de posar més pressió a Felip IV en el seu enfrontament per l’hegemonia europea i la possibilitat d’incrementar el territori de domini francès. L’aliança amb França, però, no va permetre els canvis que els dirigents catalans haurien volgut.

L’ofensiva hispànica del 1644 culminarà amb la capitulació de Barcelona del 1652. La guerra entre les dues monarquies no finalitzarà fins la signatura del Tractat dels Pirineus, el 1659, que fixà la frontera a la serralada pirinenca (frontera natural). D’aquesta manera, Lluís XIV es feia amb el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya (Vall de Querol); i Felip IV  mantenia el Principat de Catalunya i la resta de la Cerdanya (Llívia).

L’epidèmia de la pesta del segle XVII comportarà greus conseqüències demogràfiques, amb un increment de la mortalitat molt acusat a tota Europa. Segons Mossèn Sales i Masferrer (La Roca del Vallès. Monografia històrica, 1971) el novembre de 1651 apareixen els primers indicis d’aquesta terrible malaltia, entre els homes de la guarnició del castell, amb la mort de dos soldats francesos aquest mateix mes. Sembla que el 1652 fou pitjor que l’anterior, en poc temps la població de la Roca va disminuir en unes seixanta persones. D’aquest període destaca l’actuació del doctor Jaume Solà en l’atenció als malalts, per la qual fou obsequiat amb les relíquies dels sants màrtirs Donat i Fausta. Nascut a la Roca el 1634, va ser format pels millors mestres de l’època, i exercí com a catedràtic de la Universitat de Barcelona. Les pregàries dels veïns a Sant Sebastià, mitjançant els vot de poble, van aconseguir que s’extingissin els brots epidèmics de pesta, com queda recollit en els goigs del sant:

Mil sis-cents cinquanta dos
fou un any de trist record
un flagell molt horrorós
escampava arreu la mort.
Tothom us va reclamar
amb vot i gran reverència.
Tot el poble de La Roca del Vallès
 seguint vella tradició
en aquest diu us invoca
i us demana protecció.

És en aquest període, quan el castell de la Roca queda pràcticament abandonat. Profundament malmès per les guerres, queda exposat a la rapacitat i molts dels seus elements arquitectònics són espoliats, o recol.locats en altres vivendes, com podria ser el cas d’alguns finestrals gòtics que es poden veure en algunes cases del nucli antic.
EL SEGLE XVIII s’inicia amb la Guerra de Successió (1702-1714) i l’ocupació de les tropes franceses. El sistema d’administració del territori d’època medieval va perdurar fins el Decret de Nova Planta, el 1714, que imposava un sistema centralista i uniforme, on els ajuntaments passaren a ser presidits per un batlle i regidors, a l’hora que perdien autonomia. 

Del 1808 al 1814 va tenir lloc la Guerra del Francès, amb importants conseqüències a nivell demogràfic, econòmic i social. Així com les baixes en campanya es creuen que van ser poc elevades, les epidèmies i la fam sí van comportar una elevada mortalitat. La càrrega més feixuga és la que va haver de suportar la pagesia, que va viure anys de mancances i de sofriment, ja que les tropes franceses vivien sobre el terreny i practicaven el saqueig. Malgrat que Donada la inferioritat militar de l’exèrcit borbònic davant les tropes de Napoleó, aviat es va optar per la guerra de guerrilles, una lluita armada popular formada per escamots locals de 30 a 50 persones comandades per un cap. El sometent (persones armades no pertanyents a l’exèrcit, que es reuneix en moments determinats per defensar-se dels enemics) es podia mobilitzar de forma irregular i realitzar accions puntuals contra els francesos. D’aquesta manera, la població humil havia de defensar les seves terres i la seva família, però també havia de tornar a les seves activitats laborals per poder subsistir. 

Les Corts de Cadis de 1812 van abolir les restes de jurisdiccions feudals i durant tot el segle XIX s’anaren instaurant les bases de l’actual sistema i la uniformitat de municipis a tot el territori espanyol, en la forma dels Ajuntaments Constitucionals.

El 1836 és un any amb importants conseqüències pel que fa a la configuració territorial del terme, ja que la Diputació Provincial estableix que els nuclis amb poc nombre d’habitants s’han d’agregar a altres més grans. D’aquesta manera, Vilalba s’uneix a Bell·lloch, i com que encara no assoleixen el nombre mínim d’habitants per ser municipi, s’annexionen a Santa Agnès de Malanyanes, que pel mateix sistema s’agrega al nucli de la Roca. Així passaran tots a formar part de la jurisdicció de la Roca. 

Amb l’objectiu d’incrementar la riquesa nacional i crear una burgesia i classe mitja de llauradors propietaris, al segle XIX tenen lloc les desamortitzacions de Mendizábal (1836) i de Madoz (1855). Es tracta del principal argument dels polítics liberals per modificar el règim de propietat vigent durant l’Antic Règim, amb conseqüències polítiques i socials. Mitjançant l’expropiació forçosa, es posen al mercat, per subhasta pública, béns i terres que fins el moment estaven en situació de “mans mortes”, és a dir, que pertanyien a l’Església catòlica, a les ordres religioses, o que eren comunals del municipi. 

Al llarg dels segles, l’economia de La Roca del Vallès s’ha caracteritzat per la seva base agrícola. Durant el segle XIX les extensions de blat i cereals continuaven sent predominants, encara que s’inicià un augment de la vinya, a causa de la seva fàcil comercialització. La plaga de la fil·loxera a França va fer créixer de forma espectacular la producció de les nostres contrades, però a partir de 1885 va patir una forta davallada per la proliferació de la plaga al nostre país. En el cas del nostre municipi, es conserven documents que testimonien la presència de la plaga, com les actes dels plens de principis del segle XX.

El municipi de la Roca va patir les conseqüències de les guerres carlines del segle XIX, segons documenta mossèn Sales, on tant l’arxiu parroquial com la casa rectoral van ser víctimes del saqueig fet per les tropes desembarcades al Pla de Montgat. Sembla ser que els carlins voltaven per les muntanyes de les rodalies de Ca l’Argent i Can Gol, segons ha quedat palès en la memòria oral.  Malgrat aquests i altres conflictes armats que han patit les nostres contrades, l’Arxiu municipal de la Roca del Vallès ha conservat  gran part de la documentació d’època contemporània, la major part datada a partir del primer terç del segle XIX. 

El segle XX

Un dels fets rellevants del segle XX que va commoure la societat roquerola va ser la Guerra Civil (1936-1939), conflicte bèl·lic que va enfrontar el govern de la Segona República espanyola contra una part de l'exèrcit i de les organitzacions de dretes. 

Segons un document que es conserva a l’Arxiu Municipal de la Roca del Vallès (AMRV), el 20 de juliol de 1936 va tenir lloc la destrucció de la creu de terme del barri de Vallderiolf i de la capella particular del Mas Grau. Els dies següents es profanen les parròquies de Sant Sadurní, de Santa Agnès i de Sant Esteve de Vilanova de la Roca i en les dues primeres es destrueixen les campanes. Es succeeixen les destruccions de les capelles particulars, com la de Can Quana i del Castell de Bell·lloch, i les tales massives d’arbres. 

Un total de vint-i-tres veïns de la Roca van perdre la vida en el període comprès entre el 4 d’agost de 1936 i el 7 de juny de 1941, al front o fruit de la repressió franquista i rereguarda. El primer d’ells va ser el “Nano”, i el darrer en Sadurní Pujadas Estapé (que va ser alcalde de la Roca del 25 de febrer de 1934 al 10 d’agost de 1935). Entre el 2 d’agost i el 25 d’octubre de 1936 es van trobar els cossos sense vida d’onze persones residents a municipis veïns, dos d’ells franciscans de Granollers.

Afortunadament, el poble no va haver de lamentar pèrdues humanes a causa dels bombardejos, a diferència d’altres municipis veïns, destacant el cas de Granollers.

El 28 de gener de 1939 entren les tropes franquistes al municipi, essent alcalde Vicenç Gil i Macián. Des de l’1 de febrer fins el 12 de juny de 1939 és designat alcalde per l’autoritat militar Octavi de Ballester i Auguet, que trasllada l’ajuntament de Can Sol – on s’havia instal·lat temporalment- a la seva ubicació original, al carrer de l’Església. 

En el decurs de la Guerra Civil, la Roca va rebre més de 300 refugiats, que es van instal·lar a l’Església de Sant Sadurní, a Can Torrents, al domicili que Joaquim Lliví tenia a l’actual carrer de l’Església, a Can Quana i al Mas Vilalba, entre d’altres. 

Amb el franquisme els ajuntaments van anar perdent representativitat i les seves competències es van anar centralitzant. Altres entitats i organitzacions van compartir amb els ajuntaments el govern local, com els sindicats, FET, JONS, CNS, germandats, entre d’altres. 

Treballadores de la fàbrica de Can Catot l’any 1962,  una de les primeres i més importants en el sector del tèxtil. Fotografia cedida a l’Arxiu Municipal de la Roca del Vallès (AMRV) pel Sr Josep Ferré.
El segle XX provoca un gran canvi en el paper de l’agricultura de la comarca, a causa de les exigències del mercat barceloní, que entrarà en regressió, amb el conreu de cereals, farratge, llegums, arbres fruiters, vinya, mongetes, patates i hortalisses. A partir del 1960 s’inicia la industrialització del municipi,  localitzada especialment al polígon de Can Font de la Parera, Vallderiolf i a prop del riu Mogent. Destaquen en tèxtil, plàstics, joguines, auxiliars de la construcció, manipulats del metall i alimentàries. 

Dins el sector de serveis, destaca la transformació i la distribució d’energia elèctrica i la planta de tractament i distribució de les aigües procedents del riu Ter, inaugurada el 1964. 

Va ser per aquestes dates quan la població va duplicar el nombre d’habitants, passant de 2392 el 1950 a 5709 el 1981. A 1 de gener de 2009 el nombre de veïns era de 10215, distribuïts en els tres nuclis principals: més de la meitat a la Roca centre i la resta entre la Torreta i Santa Agnès.

L’arribada de la democràcia (1975) va enfortir els ajuntaments, que es van anar dotant d’una creixent autonomia i un augment de les seves competències. A la Roca, les primeres eleccions democràtiques donaren l’alcaldia a Francesc Mestre i Andreu, que va exercir fins el 1983. Can Sol, que havia estat seu de l’ajuntament en la guerra civil, va passar a ser la casa consistorial fins l’actualitat. El 1983 va signar la segregació del nucli de Vilanova, conegut fins llavors com Vilanova de la Roca, que passa a ser Vilanova del Vallès, nom que ja havia adoptat en el breu període d’independència que va tenir lloc entre 1936 i 1939. 

Anys després, la Roca del Vallès va haver d’afrontar la construcció de la presó d’adults, el centre penitenciari Quatre Camins, que va entrar en funcionament a partir de 1989.  Col·lindant a l’edifici original s’inaugura la nova presó de joves, l’any 2008.

La base tradicional de l’economia basada en l’agricultura i la ramaderia experimenta en l’actualitat un important retrocés. El sector industrial compta amb sis polígons, ocupant un 24 % de la població. El sector terciari és el que aglutina la major part de la població. En aquest sentit destaca el complex comercial La Roca Village, un dels centres outlet més extensos del sud europeu. A principis de 2009, Universitas Telefónica va iniciar la seva activitat en el campus definitiu de la Roca del Vallès, al parc de Bell-lloch, al mateix sector on hi havia hagut un centre escolar.

Actualment, el terme municipal de la Roca del Vallès inclou els pobles de la Roca, la Torreta i Santa Agnès de Malanyanes amb el capella de Santa Maria (foto adjunta); el castell de Bell-lloch i Vallderiolf. Aquesta peculiaritat l’enriqueix i el configura com a un “poble de pobles”. En aquest sentit, i per respectar les característiques socials i històriques de cada nucli, dins el context de descentralització administrativa i d’apropament a les necessitats dels veïns, existeixen les delegacions de Santa Agnès de Malanyanes i de la Torreta. En el ple del 17 de març de 2011 s’aprovà la constitució del Consell de poble de la Torreta, un nou òrgan de participació ciutadana.

Bibliografia

• ALCALÀ, Cèsar. Guerra i repressió al Vallès Oriental, La Garriga, 2010.
• BARRAL I ALTET, Xavier, et alt. “La Roca del Vallès”, dins la “Guia del Patrimoni Monumental i Artístic de Catalunya” Vol. 1. Barcelona, Editorial Pòrtic pp. 651-657, 2000.
• BAULIES, Jordi. La Roca del Vallès, Santa Agnès de Malanyanes i Valldoriolf. Carrers de Barcelona. Ajuntament de la Roca del Vallès, 2000.
• BAULIES, Jordi, ALACAMBRA, Pere Joan. “La Roca del Vallès” dins Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 2. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 222-225, 1991.
• CAMPOY, Glòria; DURÀN, Aloma; JURADO, Raquel. Llegendes dels castells del Vallès Oriental. Barcelona, 2006.
• CARRERAS Y CANDI, Francesch. “Lo castell de la Roca del Vallès” Reedició fet pel Patronat Municipal de Cultura i Esbargiment de l’Ajuntament de La Roca del Vallès. 1988.
• CATALÀ, Pere, BAGUÉ, M. “Castell de la Roca. Municipi de la Roca del Vallès”, dins Els castells catalans, Vol. II. Barcelona, Rafael Dalmau, Editor, pp. 245-258, 1991.
• FERRER I LLOBET, Pasqual. Rutes, llegendes i fets històrics de la Roca del Vallès. Ajuntament de la Roca del Vallès, 2010.
• GARRIGA I ANDREU, Joan (coord). Història i memòria al Vallès Oriental. Granollers, 2010.
• GORDI, Josep (coord) Població i poblament al Vallès Oriental. Museu de Granollers,  1989.
• MONREAL, Lluis;  RIQUER, Martí de. “Els castells Medievals de Catalunya”, vol. II, ed. Ariel, Barcelona, p. 67-75. 1958.
• PÀMIES PAMÍ, Anna. “Les restes arqueològiques de la Roca del Vallès una passejada pel nostre passat”. Granollers, Museu de Granollers, Àrea d’Arqueologia, 1983.
• POU I CALVET, Roser; MARTÍ ROSELL, Miquel. “El camí de can Grau (La Roca del Vallès). Una necròpolis de sepultures en fossa del neolític mitjà”. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1999.
• PUIGDOLLERS, Rodolf. “El convent de caputxins de Granollers a la Torreta (1584-1812)”. La Roca del Vallès, Ajuntament de La Roca del Vallès, 1998.
• SALES I MASFERRER, Jordi. La Roca del Vallès. Monografia històrica, Barcelona, 1971.
• SALES I MASFERRER, Jordi. Miscel.lània Roquenca. Històries de la Roca,, Barcelona, 1978.
• SALES I MASFERRER, Jordi. Jaume Solà. Un metge del segle XVII. Barcelona, 1974.
• VVAA. “Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores”. Granollers, 1955.
• VVAA.  Ajuntament de la Roca del Vallès, revista Roquerols. Notes històriques